Divendres matí, 11:30h., caminant per la Via Laietana de Barcelona, cap a
una concentració de protesta de l’
ADIC, portant una estelada desplegada (cap a una concentració d'estelades arran la prohibició del TSJC), no més de 500 metres a peu. I em van dir de tot,
gent anònima que anava en moto, en cotxes i taxistes, cridant insults variats com si fossin tenors. Així de clar, al meu país, a la meva ciutat, a casa meva jo no puc caminar lliurement amb una bandera que
no agrada a una quants, jo no tinc aquest dret, en canvi ells tenen el dret d’increpar-me i
insultar-me per sol fet de portar una bandera que no els agrada. Una mena de VIOLÈNCIA verbal que en qualsevol moment pot passar a violència pura i dura com ja ho hem vist.
Ens volen atemorits.
I
és ben cert que estic completament indefensa, cap administració m’empara, ni les forces de seguretat, ni la justícia, ningú; i els violents ho saben i se
senten forts. Però són uns grans covards.
Jo no insulto a qui porta una bandera que no m’agrada, fins
i tot davant dels que porten banderes feixistes (que això si que
hauria de ser un delicte), callo perquè jo vull un país lliure. Però
la realitat es aquesta: avui a Catalunya, caminar
pacíficament per un carrer, amb una estelada, és una ofensa tant inacceptable, que uns quants es veuen en la necessitar d’increpar i
insultar als que no pensen com ells. No callarem ni ens podran aturar, ja no, hi ho saben.
I parlem encara de democràcia.
