Em sap greu però NO us entenc!

Als espanyols que estimeu la vostra terra, que us hi identifiqueu com a poble i que hi viviu un sentiment de cultura, garants de democràcia i de les llibertats per sobre de tot, us entenc perfectament i us respecto, és el mateix sentiment que em passa a mi amb el meu país. 

Als franquistes, fatxes, autoritaris, exaltats patris i tarats varis (vells i joves) i als cunyats de tots aquests, no em mereixeu cap consideració, sou el que sou; tot i que feu vida normal jo no us vull a prop meu. Als que creieu que no ho sou però combregueu amb ells i els mireu amb ullets paternalistes, espero que la consciencia us pessigui una mica i us digui el que sou. I als que un dia us vau creure que éreu d’esquerres però ara viviu en la comoditat i la sacrosanta unitat de la pàtria indissoluble com un impuls vital, ja us ho fareu. 

On m’envaeix la incomprensió és amb els apàtrides voluntaris, tots aquells sense banderes, ciutadans del món que no creuen en polítics ni els d’aquí ni els d’allà; els que són molt moderns, els molt i molt progres, els avançats, els reformistes, els esquerrans de totes les variants que s'ho miren tot des del balcó amb el beuret sempre fresc.
Suposo que és pesarós no acollir sentiments per la terra on vius, no trobar l’espai que et fa pertànyer a un indret o a una idea, se sent o no se sent. També és còmoda i relaxada la postura del no m’agrada res però no faré res per canviar-ho i la de em cago en tots però des del sofà de casa i que no em toquin res del que tinc; per no parlar dels que creuen fermament que tots són igual de lladres i inútils però no mouen un dir per canviar res, no fos que hi hagués canvis. I per acabar, la gent sensible amb força ànsia social i solidària però que resta immòbil esperant que algun dia, algú en algun lloc i en algun moment faci alguna cosa per tal de canviar les legalitats que afavoreixen les desigualtats i les injustícies, però que sigui un altre dia, no pas ara, mai és el moment, la legalitat és la cova de la immobilització i és tan pràctic que sempre estigui  per sobre de la legitimitat, la cosa és tenir un paraigües ple d’excuses.  

Ves que no sigui, que en el fons del fons del cor si que hi teniu una pàtria que us crida.

Espereu ... que a mi m'han enganyat i m'han menjat el coco ? I en canvi vosaltres sabeu la raó i la veritat, oi? No us grinyola?? 
Ai aquests arguments condescendents pensant i dient a la gent que són estúpids. Busqueu un argument millor i més valent! 
Hi ha vegades que s'ha de prendre partit ...

I mentrestant, CATALUNYA plora i escanya riu.

Fa temps que algú em van dir que confondre a un aliat amb un enemic ... era un gravíssim error que solia costar molt car.

I aquí estem, fotent les culpes als altres i demonitzant als que no pensen igual, no necessitem enemics. Ara és l'hora dels messies i alguns no podem viure sense ells, ho aturarem tot. Miserables.

Uns adorant al messies personificat, els altres adorant el fum i la utopia i els tercers callats, esperant que passin els cadàvers abans que facin massa pudor. Tothom enrocat en l'absurditat, i així hem perdut tantes vegades que se'ns escapa la història.
És tenir les mires curtes i la manca d'envergadura dels nostres polítics, és la nostra condemna. Diria que hem perdut, un cop més.

I mentrestant, CATALUNYA  plora i escanya riu. 

Benvolguts, Benvolgudes, 

representants polítics dels catalans ... TOTS  i TOTES

FOTEU MOLTA PENA I VERGONYA! 

per si no us ho havien dit.

Seré desobedient!

Desobediència civil, absoluta i total, ,amb els mercats, amb els governs, amb els bancs, amb hisenda, amb la justícia, amb els polítics, amb les organitzacions, amb les lleis, amb els lladres, amb el sistema.


Insubmissió a tot. Desacataré a tots el que em vulguin manar. A tot el que em vingui imposat, a tots els que em volen donar lliçons. A tots els mentiders. A tots els que em parlin de drets i de deures. A tot allò en el que jo no hi cregui.


Robaré, estafaré i enganyaré al sistema tot el que pugui i tant com pugui. A partir d’ara i sempre més. Hi he deixat de creure, m’han mentit, usat, robat, insultat, estafat, esclavitzat i ho tornaré en la mateixa mesura i amb la mateixa moneda.


N’estic ben farta, massa tipa, fastiguejada, cansada, exhausta i fins als pebrots. No hi veig cap més solució. PROU! Ara, em mano jo.

Així de clar, així de fàcil.

Carta d'una EX a l'Oriol Junqueras

Benvolgut Oriol,

Em presento: em dic Maricel i us he votat tota la vida, ara ja fa uns anys que no, el tripartit em va fer molta vergonya. I sóc funcionaria, concretament interina perquè entenguis millor les meves misèries.

Continuo amb el sou retallat un 15% i m’han tornat a robar la paga extra, amb il·lusió i amb el vostre beneplàcit, perquè no he vist que aixequéssiu ni un dit per nosaltres; ni esmentar la posta en escena de fer veure que uns quants, gràcies a la vostra clemència, sí que rebran la paga ja que aquets no arriben ni al 3% . M’heu enganyat i això fa lleig, vau dir que no ho faríeu. Heu mentit com el govern, però d’aquest ja fa temps que algunes no n'esperem res que no sigui endollar amiguets a preu d’or, potinejar amb tot el que es pugui, acabar amb la sanitat i l'educació pública i en un moment propici privatitzar a tots els treballadors públics que puguin sense fer massa soroll. El que no em podia imaginar és que ho fessin amb el vostre silenci que equival a un bon suport.

No sou ni a l’oposició ni voleu constar com a soci de govern, però esteu jugant a la puta i a la ramoneta de manera desmanyotada i aquesta és nova, fins ara aquest era un vici de CIU.

Us haureu de mullar un dia d’aquest, perquè encara que les enquestes us disparin al cel, la recaiguda pot ser estrepitosa i la factura arribarà, sempre arriba, i ja ho heu viscut tot això. Com pot ser que hagueu permès al govern aplicar una retallada il·legítima sense el permís del parlament? i no heu dit ni un mot per tal de no posicionar-vos clarament, perquè això segurament comportaria perdre vots i ensenyar la cara. I la vergonya? I la decència?. Lleig i desagradable, s’ha de ser valent per jugar a portar un país a la independència.

I el pressupostos ?? que hi farem ?? Deixar que visquem amb pressupostos prorrogats és tant lamentable com donar suport a uns pressupostos patètics però així sempre podeu dir que no en sou partícips, tot i que no dir res davant d’una injustícia és igual que donar-hi muntura.

I això és el que feu, donar suport sense voler donar la cara, no fer res per aturar aquest govern desbocat que acabarà amb tot i amb tots. I això té un nom.

La VERITAT, quasi bé sempre EMPRENYA!

Des de fa temps en certs àmbits, no es pot dir la veritat i el que es diu mai és cert. I aquest fet s’ha normalitzat tant que quan algú diu alguna veritat, s’aixeca polseguera fins a l’últim racó del desert. Aquests àmbits són tots els què, per qualsevol raó, orbiten prop de la política, fet que avui en dia vol dir quasi bé tot.

Així doncs, quan un polític gosa dir una veritat com un temple i que tot el país sap del cert, els veïns es comencen a esquinçar les vestidures i fer reprovacions.  I quan un altre polític, ens presenta un programa buit de continguts i diu alguna bajanada com una catedral, la caverna només busca on pot mossegar per tal de desviar l’opinió cap al seu costat. Ara bé, quan ens ensarronen, ens menteixen, s’aprofiten del que poden i més i ens quedem amb una ma al davant i una altra al darrera, tots tenim feina a mirar-nos el melic propi i a esperar que no esquitxi gaire.  Però res de dir les veritats.

 

Ara mateix hi ha matèries que son innombrables en aquest indret. De fet, algunes només es poden esmentar cap a un costat: la lleialtat, el nacionalisme, la solidaritat, la barra d’alguns, la ganduleria d’altres, els pocavergonyes i la santíssima trinitat.

I tampoc és elegant parlar d’honradesa, de lladres, de sacrificis i de respecte. 

N’hi ha massa als que no agraden les veritats però algun dia hauríem de començar a cridar certeses, sense cap mena d’avergonyiment. No trobeu?

Aquesta és bona, em sembla que sense adonar-me’n, m’he tornat ÀCRATA.

Sobre la crisi ....

I seguim amb la crisi .... tot i que no sé si estem en crisi o estem en la crisi. La qüestió ... que ho paguem i ho patim els de sempre, com sempre, els que estem a sota. M’estic convertint en una àcrata i em sembla que no sóc pas jo sola!  

No anem bé ...