Des de fa temps en certs àmbits, no es pot dir la veritat i el que es diu mai és cert. I aquest fet s’ha normalitzat tant que quan algú diu alguna veritat, s’aixeca polseguera fins a l’últim racó del desert. Aquests àmbits són tots els què, per qualsevol raó, orbiten prop de la política, fet que avui en dia vol dir quasi bé tot.
Així doncs, quan un polític gosa dir una veritat com un temple i que tot el país sap del cert, els veïns es comencen a esquinçar les vestidures i fer reprovacions. I quan un altre polític, ens presenta un programa buit de continguts i diu alguna bajanada com una catedral, la caverna només busca on pot mossegar per tal de desviar l’opinió cap al seu costat. Ara bé, quan ens ensarronen, ens menteixen, s’aprofiten del que poden i més i ens quedem amb una ma al davant i una altra al darrera, tots tenim feina a mirar-nos el melic propi i a esperar que no esquitxi gaire. Però res de dir les veritats. 
Ara mateix hi ha matèries que son innombrables en aquest indret. De fet, algunes només es poden esmentar cap a un costat: la lleialtat, el nacionalisme, la solidaritat, la barra d’alguns, la ganduleria d’altres, els pocavergonyes i la santíssima trinitat.
I tampoc és elegant parlar d’honradesa, de lladres, de sacrificis i de respecte.
N’hi ha massa als que no agraden les veritats però algun dia hauríem de començar a cridar certeses, sense cap mena d’avergonyiment. No trobeu?
Aquesta és bona, em sembla que sense adonar-me’n, m’he tornat ÀCRATA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada