València, ciutat de cultures i poca llengua

He fet una escapadeta per visitar la Ciutat de les arts i les ciències de València. 

M’ha sobtat la capital del Túria –riu que ja no passa per on passava - per moltes raons: no hi ha molts cotxes, hi ha molta gent i tot està molt net.  És ben curiós que em sorprengui la netedat d’una ciutat, segur que per contraposició directa sabreu el que penso de Barcelona.  Val a dir però, que no he sortit massa lluny del recinte de la ciutat de Calatrava.  Majestuosa, imponent, espectacular, lluminosa, grandiosa, blanca i netíssima, se m‘acaben els adjectius.  

Però també hi he copsat una cara trista: la de la llengua i l’animadversió envers  tot el que podia fer olor de català. Només he pogut escoltar el valencià en l’àmbit privat, tota la resta és en espanyol. No hi ha rètols en valencià, ni propagandes, ni cartells de botigues ni gairebé les explicacions dels museus.  Els guàrdies de seguretat, la xiqueta del Mc Donalds, la caixera de la botiga, la cambrera del restaurant, el maitre, tots  només parlaven castellà, és més, quan jo els parlava en lleidatà, la cara, les formes  i el to de veu canviava però la llengua no.  Un recepcionista i un noi de la guixeta del museu em van respondre en valencià , quina il·lusió, certament era a València. 

Des de sempre quan sento a parlar algú en valencià, menorquí, alguerès o rossellonès penso en proximitat, en veïns i amb paisans. A més a més, la meva parla nord- occidental fa de pont entre el  valencià i el català central i jo em sento escortada per ambdós dialectes. Em dol veure que en alguns indrets, pel fet de parlar públicament en català sembla que s’ofengui,  tot i que no em queda clar si és per la llengua o bé pel país. Aquesta és la gran tasca que l’ integrisme espanyolista està fent, sense pressa i sense pausa s’ha aconseguit desnaturalitzar la llengua pròpia d’un poble, passant per sobre de la història com si res. Mai aquest regne ha estat tant espanyol com ara.   

Vaig molt difícil el camí de retorn a la normalitat però no però no vull perdre l’esperança, sé que els valencians sempre han estat valerosos. M’ho he passat molt bé a València i us recomano l'escapada!