Frases

Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat /// Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris article. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris article. Mostrar tots els missatges

15 de març del 2013

Carta a LA VANGUARDIA i els funcionaris CARADURES!


Més que farta de tant missatge en contra l'honor i el bon nom dels funcionaris, no ha quedat clar qui són els lladres i els pocavergonyes ?? Quants funcionaris es veuen entrant i sortint dels jutjats? Ja està bé !!
I ja comença a ser hora que els treballadors NO funcionaris, comencin a dir alguna cosa, per allò de la dignitat i companyonia. Algú es pensa que quan tot estigui privatitzat tot funcionarà millor? a banda de les butxaques dels amiguets o familiars dels que manin?. No se la pot creure ningú aquesta milonga, ni els mateixos que només escampen brutícia sobre la feina dels treballadors públics.
Imagineu-vos el panorama quan la feina dels treballadors de la funció pública depengui dels polítics de torn que hi hagi manant. Imagineu-vos la transparència i eficiència que hi haurà, amb canvis generals de plantilla en cada canvi de color governant, perquè tots els partits tenen els seus deutes a pagar un cop han guanyat les eleccions. I posats a imaginar, figureu-vos com serà el servei públic quan tot depengui només de la voluntat del que hi hagi a dalt. Perquè tots som coneixedors de la grandíssima vocació de servei públic que posseeix la nostra classe política.


Carta a La Vanguardia
Caradures? Els funcionaris? 

Al “Crucigrama” número 9677, del 14 de març, el senyor Fortuny proposa la següent definició per a l’1 vertical: “Tiene grandes aptitudes para destacar en la administración pública”, i la solució és “CARADURA”. Tot i que es pot entendre que, arran dels casos de corrupció política que es van coneixent, algunes persones puguin fer aquesta associació, creiem que en aquest cas es tracta d’un insult cap als professionals que  gestionen responsablement els recursos públics. Ens referim tant a aquells que generen més empatia, com ara el personal del sectors sanitari i educatiu, els bombers, etc., com als que, no essent tan visibles, intenten fer la seva feina de la millor manera possible... I només per un sou, retallable, i que sovint no arriba ni als mil euros. Caradures? Els funcionaris? 

Maricel Saball, Gemma Morales  i 15 funcionaris/es més!



23 de juliol del 2012

SOBRAN DEMASIADOS!



Sobran eurodiputados, sobran Ministerios sin funciones, sobran secretarios, subsecretarios, sobran Consejerías, sobra el Senado entero y una buena parte del Congreso. Sobran las Diputaciones, sobran concejales con dedicación exclusiva y con las mismas prerrogativas y sueldos que si fuesen ministros. Sobran Coordinadores, Asesores y Amiguitos del alma. Sobran ladrones que dilapidan el dinero de los administrados o simplemente se lo llevan a su cuenta de Belice, Suiza o Las Caimán. Sobran Gurtels, Emersas, Brugales, ERE's. Sobra condescendencia con los ladrones que evaden impuestos concediéndoles amnistías fiscales. Sobra permisividad con los Aliertas, Botines, González, etc. a la hora de facilitarles las jubilaciones anticipadas a cuenta del contribuyente, o a la hora de regalarles nuestro dinero por su mala gestión. Sobran enchufados sin capacidad para desempeñar labores que al final tenemos que realizar los "FUNCIONARIOS DE VERDAD". Sobran dietas, sobran coches oficiales, sobran los guardaespaldas para empleados de Telefónica, sobran los sueldos vitalicios de los expresidentes y los de los exministros.Y también sobran los cuadros de los Presidentes del Congreso, sobran las subvenciones a las fiestas taurinas, a las fallas y a la Iglesia. Sobra gentuza!!!!!!!!!!!!!


Extracte de la carta d’Agustín González (funcionari) al individu –pocavergonya- anomenat  Antonio Beteta.

I segur que són molts més els que sobren .... en quan a polítics: alcaldies, regidories, diputacions, consells, governs regionals, ciutats autònomes, etc. En quan a màfies: des de banquers fins al especuladors i usurers....tota la gentussa que hi ha pel mig i tot el que envolta als maleïts mercats.


14 de juny del 2012

Corrupteles i "Xist"





















Un chiste español


Se abre el telón y aparecen, en un mismo escenario: el ex presidente de Bankia firmando su propia indemnización; dirigentes de la Caja Castilla La Mancha, de la CAM y de Banco de Valencia revisando extractos bancarios para comprobar si han cobrado sus respectivos finiquitos; consejeros de ex Cajas de Ahorro hoy convertidas en banco añadiendo ceros a la derecha de diversas cantidades; concejales de urbanismo estrechando manos de promotores mientras con la otra mano se guardan un abultado sobre en el bolsillo; los mismos concejales y otros cuantos más aprobando en plenos municipales nuevos barrios para duplicar o triplicar la población local, urbanizaciones sobre la arena de las playas, campos de golf en zonas resecas, palacios de congresos, auditorios y puentes colgantes de renombrados arquitectos; concejales tránsfugas cambiando de sillón y de voto; presidentes de Diputación inaugurando aeropuertos sin aviones, autovías sin tráfico y museos sin contenido; presidentes y consejeros autonómicos firmando falsos ERE, fraccionando contratos para no sacarlos a concurso, entregando hospitales públicos a empresas constructoras, haciéndose trajes a medida, hablando por teléfono con amiguitos del alma, poniendo primeras piedras de parques temáticos, velódromos, ciudades de las artes, ciudades de la justicia, ciudades de la luz, ciudades de la ciencia, ciudades de la hostia; dirigentes tan defensores de la familia que contratan a la propia hasta varios grados de consanguinidad; directores generales cargando copas, putas y coca al presupuesto; consejos de ministros firmando indultos a banqueros y aprobando amnistías fiscales; bancos perdonando deudas a partidos; gobernantes incrementando su patrimonio a ritmo exponencial; tesoreros firmando contratos fantasma para financiar el partido; empresarios ofreciendo sobornos para conseguir contratos públicos; concejales exigiendo sobornos a empresarios para otorgarles contratos públicos; diputados votando en bloque para impedir comisiones de investigación y comparecencias; empresas privatizadas y entregadas a compañeros de pupitre; palcos futbolísticos donde se cierran negocios; un presidente de la patronal quebrando empresas, dejando agujeros millonarios y a cientos de trabajadores en la calle; grandes fortunas haciendo la declaración de la renta y saliéndole a devolver; aviones con destino a paraísos fiscales que despegan con dificultad por lo cargadas que llevan las bodegas; noventa y nueve mariachis cantando corridos en la junta general de una Sicav; obispos marcando la X en la casilla de la declaración de la renta; obispos disfrutando vacaciones eternas en el paraíso fiscal español; un presidente del Tribunal Supremo cenando de lujo con su amigo en Marbella; el yerno del rey, la hija del rey, el rey; Don Vito saliendo de la cárcel; Jaume Matas usando la escobilla…

¿Cómo se llama la película?


¿
Crisis? Frío, frío. ¿Hemos vivido por encima de nuestras posibilidades? Frío, mucho frío, helado. ¿Burbuja? Frío, frío, seguimos lejos. ¿Estafa? Templado, templado. ¿Robo? Calentito, calentito. ¿Corrupción? Caliente, muy caliente. ¿Corrupción masiva? Cada vez más caliente, a punto de quemarte. ¿Corrupción sistémica? Cuidado, cuidado, que te quemas…

Se cierra el telón. Aplausos y risas.


(Se ruega no traduzcan este chiste al alemán, no sea que lo lean en Berlín y acaben mandándonos a tomar por…)

7 de juny del 2012

Catalunya té els impostos més alts d'Espanya

I a sobre ....Catalunya és la comunitat que rep major nombre d'inspeccions d'Hisenda i on es recapta més. L'autonomia catalana és objecte de sis vegades més fiscalitzacions que la comunitat d'Andalusia i dues vegades més que la de Madrid. 

Tot i que la memòria de l'Agència Tributaria no recull el nombre concret d'inspeccions per comunitat autònoma, sinó el nombre total, sí que recull l'import recaptat per cada territori, de manera que a Catalunya Hisenda va recaptar 311 milions d'euros el 2008, mentre que a Andalusia van ser 55 milions i a Madrid 155 milions. Les actes aixecades a Catalunya representen el 17% del total i el total recaptat és el 21% del total de l'Estat.

Algú ho havia de tornar a dir, oi ???

Amb el finançament d'Euskadi o d'Extremadura, en comptes de dèficit tindria superàvit de 2.000 milions | La sanitat catalana té un dèficit de 850 milions.

Catalunya, Balears, València i Madrid són les comunitats autònomes que més impostos paguen a la Hisenda estatal, però els catalans tenen a més el privilegi de tenir els tipus impositius més alts d'Espanya. El tipus marginal màxim de l'IRPF a Catalunya se situa en el 49%, el nivell més alt de tot Espanya. Mentre Madrid, la Rioja, Múrcia i València han reduït els tipus de l'IRPF, Catalunya els ha incrementat. No és l'únic cas, però la vicepresidenta econòmica del Govern espanyol, Elena Salgado, sosté que encara "hi ha marge" perquè els catalans paguin més impostos i ha provocat una tempesta política, perquè Catalunya és l'única comunitat autònoma que ja els ha pujat tots, menys un, l'impost de successions, que el tripartit va reduir, quan altres comunitats autònomes ja ho havien suprimit.
HAN PUJAT TOTS ELS IMPOSTOS MENYS UN. Els catalans paguen més per l'impost sobre la renda, per successions i donacions, per finançar la sanitat, per les transmissions patrimonials i per la matriculació de vehicles. Són pràcticament tots els impostos que depenen de la Generalitat i que el tripartit ja es va veure obligat a incrementar quan va advertir la crisi financera que se li venia a sobre. No van augmentar aquests impostos, si més no com ho va fer Catalunya la resta de comunitats autònomes: Els ciutadans de Catalunya paguen més ara per aquest concepte que els ciutadans de Madrid, València, Euskadi i Navarra.

El dèficit sanitari. Els catalans també paguen més per finançar la seva sanitat i, en canvi, la sanitat catalana està infrafinanciada respecte a altres comunitats i no pot oferir les mateixes prestacions. Catalunya introduir el cèntim sanitari fins al nivell màxim permès. És una de les sis úniques comunitats que ha creat aquest tribut però és la la comunitat que l'ha posat a un nivell més elevat, 2,4 cèntims per litre de carburant. El dèficit més preocupant que ha de resoldre el nou Govern de la Generalitat és el de la sanitat, que presenta un desfasament de 850 milions d'euros. És una xifra descomunal. No obstant això, si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, en comptes de dèficit, la sanitat catalana tindria 2.000 milions de superàvit, fent el càlcul amb dades de 2009 del ministeri del ram. Catalunya va tenir llavors una finançament sanitari de 1.295 euros per habitant i any, mentre que la del País Basc va ser de 1.675 euros per barba. El concert econòmic li proporciona només en aquest àmbit sanitari 380 euros més per persona i any. Però amb el finançament d'Extremadura, que no tenen concert econòmic 1658 euros per habitant-la diferència per persona seria 363 euros i el superàvit de la sanitat catalana es quedaria en 1.900 milions d'euros. "La de gent que podria canviar de sexe gratis amb aquests diners", solen fer broma els metges catalans al·ludint a les noves prestacions que s'han incorporat al sistema en diverses comunitats.

Menys prestacions. Les dificultats financeres de la Generalitat li impedeixen plantejar prestacions socials que sí ofereixen altres comunitats autònomes amb menor nivell de renda i el finançament depèn de les aportacions solidàries de les comunitats més dinàmiques com Catalunya:. Per exemple, a Galícia, la Rioja i Castella-la Manxa han posat en pràctica programes per a la gratuïtat dels llibres de text escolars. I totes les comunitats autònomes regalen els ordinadors portàtils als alumnes de secundària. Catalunya és el fet diferència. Les famílies han de pagar la meitat. Andalusia disposa a més de transport escolar gratuït des dels 3 anys fins al batxillerat. En diverses comunitats autònomes encara que no en totes s'han implantat desgravacions fiscals per ajuda domèstica, per adopció internacional, per a despeses de guarderia. A Catalunya no hi ha res d'això.

El culebró de les beques. Un dels traspassos més treballats per tots els governs de la Generalitat des de la transició ha estat el de les beques, però encara està pendent i això que el Tribunal Constitucional es va pronunciar a favor del traspàs. Mentre el traspàs no arriba, resulta que Catalunya concentra el 18% dels estudiants espanyols, però només reben beca el 5% dels estudiants catalans de primària i d'ESO. A Espanya, cobren beca o alguna ajuda el 17% dels estudiants de batxillerat i formació professional. A Catalunya, només el 6,3%. En aquest cas, més que Madrid, on només estudien amb beca el 5,4%. A Euskadi són el 16,3% ia Andalusia, el 26,3%.

El cost de la vida. A més de la pressió fiscal i de les prestacions socials, incideix en dos àmbits el fet que el cost de la vida és també més car a Catalunya. Segons l'informe de la Fundació de les Caixes d'Estalvi (FUNCAS) la variació catalana de l'IPC va ser en l'últim trimestre de l'any passat de 2,7. Els preus més alts afecten especialment despeses bàsiques com l'habitatge, però afecten també a les prestacions. Per exemple, els recursos que l'Estat aporta per pagar una plaça en una residència per a una persona dependent cobreix entre el 80% i el 90% del cost total a Astúries, Extremadura o Galícia. A Catalunya amb prou feines arriba a pagar la meitat.

A tot tren. Hi ha altres diferències de preu menys comprensibles. El cost per quilòmetre del tren d'alta velocitat de Barcelona a Madrid i viceversa és un 10% més car que el de Valladolid a Madrid, un 27% més car que el de Màlaga i un 41% més car que el de Sevilla. Aquestes dades els ha subministrat la mateixa Generalitat que ha estudiat el fet diferencial ferroviari arribant a conclusions pintoresques. Dels trens que es van construir en la dècada dels 70, el 40% circula per Catalunya, mentre que a Madrid només representa el 9%. Això significa que a la regió de la capital circulen més trens i més moderns.

Més peatges. Hi ha altres despeses específiques a Catalunya que no són impostos, però que els catalans han de suportar més que en altres comunitats. El gran tòpic són els peatges. Catalunya és, per descomptat, la comunitat que tenen més en xifres absolutes. En xifres relatives el supera la Rioja, l'única comunitat amb la qual Catalunya comparteix l'honor de tenir més quilòmetres de peatge que sense peatge. En el conjunt d'Espanya, el 20% de les vies de gran capacitat són de peatge. A Catalunya, la proporció s'eleva al 50%.

La immigració. Un dels impactes que han afectat la prestació dels serveis socials a Catalunya és l'augment de població pel fenomen de la immigració que ha disparat la despesa en sanitat, ensenyament, serveis socials i altres prestacions. Catalunya ha acollit més immigrants que cap altra comunitat autònoma. El cens de 2009 xifra en 1.189.279 els treballadors estrangers empadronats a Catalunya, Madrid queda molt a prop, però al País Basc registra gairebé deu vegades menys.


El dèficit fiscal. Al final tot es resumeix amb el compte del dèficit fiscal, la diferència entre el que paguen els catalans i el que reben a canvi. Segons la balança fiscal publicada pel Ministeri d'Economia, que és l'estudi que dóna la xifra menor de tots els publicats, el dèficit arriba al 9% del PIB català. Són 18.000 milions d'euros i uns 2.400 euros per persona i any. Per a una família de quatre membres, són gairebé 10.000 euros una quantitat superior a la quota anual de les hipoteques que s'estan pagant ara mateix. Catalunya és la quarta comunitat en termes de PIB per habitant, però és la vuitena en termes de renda familiar bruta en poder de compra. (Dades Funcas).

L'economista Xavier Sala-Martín, de la Columbia University, sol descriure la situació així: "Hi ha països, com Estats Units, on es paguen pocs impostos i s'obtenen pocs serveis a canvi, a d'altres, com Suècia, en el qual es paguen molts impostos i reben molts i bons serveis a canvi. Catalunya és un fenomen insòlit perquè paga molts impostos però obté molt pocs serveis a canvi ".

Jordi Barbeta



5 de maig del 2012

LES 10 ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ MEDIÀTICA

Som més esclaus que mai. Abans com a mínim,  l'esclavatge era assumit, ara ens creiem lliures d'alguna cosa i vivim cecs sota els fils dels sense escrúpols. No és nou, només que ara l'esclavitud és més salvatge, els amos no donen la cara, només esclafen. I qualsevol desgraciat pot arribar a ser amo, això és el que més acoquina. Hauríem de començar a obrir el ulls ... perquè TOTS en tenim d'ulls !! I els pocavergonyes només van a més ...

1. L'estratègia de la distracció. L'element primordial del
control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar
l'atenció del públic dels problemes importants i dels
canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant
la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i
d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció
és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se
pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia,
la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir
l'atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes
socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al
públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per
pensar, de tornada a la granja com els altres animals "(cita de l'
text "Armes silencioses per a guerres tranquil·les").

2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest
mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es
crea un problema, una "situació" prevista per causar certa
reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de
les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que
es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana o organitzar
atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant
de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat.
També: crear una crisi econòmica per fer acceptar com
un mal necessari la reculada dels drets socials i el
desmantellament dels serveis públics.

3. L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti
una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, a comptagotes,
per anys consecutius. És d'aquesta manera com en condicions
socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme)
van ser imposades durant els decennis de 1980 i 1990: Estat
mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació
en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants
canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin
estat aplicats d'una sola vegada.

4. L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar
una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i
necessària ", obtenint l'acceptació pública, en el moment
per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici
futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç
no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la
massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que
"Tot anirà millor demà" i que el sacrifici exigit podrà ser
evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la
idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi
el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La
majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discursos,
arguments, personatges i entonació particularment
infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si el
espectador fos una criatura de poca gran o deficient
mental. Com més s'intenti buscar enganyar a l'espectador,
més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què?
"Si un es dirigeix ​​a una persona com si ella tingués l'edat
de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestió, ella
tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció
també desproveïda d'un sentit crític com la d'una
persona de 12 anys o menys "(veure" Armes silencioses per
guerres tranquil · les ").

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió.
Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica
per causar un curt circuit en l'anàlisi racional i, finalment,
en el sentit crític dels individus. D'altra banda,
la utilització del registre emocional permet obrir la porta de
accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos,
pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies
i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La
qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors
ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la
distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors
i les classes socials superiors sigui i romangui impossible de
assolir per a les classes inferiors "(veure" Armes silencioses per
guerres tranquil · les ").

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de
ser estúpid, vulgar i inculte.

9. Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l'individu
que només ell és el culpable de la seva pròpia desgràcia, per
causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats
o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel · lar contra el sistema
econòmic, l'individu s'autodevalúa i es culpa, el que genera
un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de
la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos
es coneixen
.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat 
una creixent bretxa entre els coneixements del públic
 i els coneixements posseïts i utilitzats per les elits dominants. 
Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, 
el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, 
tant de forma física com psicològica. 
El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú 
del que ell es coneix a si mateix.
Això significa que, en la majoria dels casos, 
el sistema exerceix un control més gran i un gran poder 
sobre els individus, major que els dels individus sobre si mateixos.

de Noam Chomsky


15 d’abril del 2012

Funcionaris BIS ...

Reprodueixo un escrit de Franciscio J. Bastida i l'acompanyo d'algunes vinyetes de Forges per treure una mica de ferro a l'assumpte. Gran capacitat d'alguns humans aquesta de l'humor !!! Tot i que últimament, els humoristes ho tenen fàcil, tenim un festival continuat, la realitat inspira. Fins hi tot a vegades jo em sento inspirada.


El desprecio político al funcionariado

FRANCISCO J. BASTIDA catedrático de Derecho Constitucional  12/03/2012


Con el funcionariado está sucediendo lo mismo que con la crisis económica. Las víctimas son presentadas como culpables y los auténticos culpables se valen de su poder para desviar responsabilidades, metiéndoles mano al bolsillo y al horario laboral de quienes inútilmente proclaman su inocencia. Aquí, con el agravante de que al ser unas víctimas selectivas, personas que trabajan para la Administración pública, el resto de la sociedad también las pone en el punto de mira, como parte de la deuda que se le ha venido encima y no como una parte más de quienes sufren la crisis. La bajada salarial y el incremento de jornada de los funcionarios se aplaude de manera inmisericorde, con la satisfecha sonrisa de los gobernantes por ver ratificada su decisión.

Detrás de todo ello hay una ignorancia supina del origen del funcionariado. Se envidia de su status -y por eso se critica- la estabilidad que ofrece en el empleo, lo cual en tiempos de paro y de precariedad laboral es comprensible; pero esta permanencia tiene su razón de ser en la garantía de independencia de la Administración respecto de quien gobierne en cada momento; una garantía que es clave en el Estado de derecho. En coherencia, se establece constitucionalmente la igualdad de acceso a la función pública, conforme al mérito y a la capacidad de los concursantes. La expresión de ganar una plaza en propiedad responde a la idea de que al funcionario no se le puede expropiar o privar de su empleo público, sino en los casos legalmente previstos y nunca por capricho del político de turno. Cierto que no pocos funcionarios consideran esa propiedad en términos patrimoniales y no funcionales y se apoyan en ella para un escaso rendimiento laboral, a veces con el beneplácito sindical; pero esto es corregible mediante la inspección, sin tener que alterar aquella garantía del Estado de derecho.

Los que más contribuyen al desprecio de la profesionalidad del funcionariado son los políticos cuando acceden al poder. Están tan acostumbrados a medrar en el partido a base de lealtades y sumisiones personales, que cuando llegan a gobernar no se fían de los funcionarios que se encuentran. Con frecuencia los ven como un obstáculo a sus decisiones, como burócratas que ponen objeciones y controles legales a quienes piensan que no deberían tener límites por ser representantes de la soberanía popular. En caso de conflicto, la lealtad del funcionario a la ley y a su función pública llega a interpretarse por el gobernante como una deslealtad personal hacia él e incluso como una oculta estrategia al servicio de la oposición. Para evitar tal escollo han surgido, cada vez en mayor número, los cargos de confianza al margen de la Administración y de sus tablas salariales; también se ha provocado una hipertrofia de cargos de libre designación entre funcionarios, lo que ha suscitado entre éstos un interés en alinearse políticamente para acceder a puestos relevantes, que luego tendrán como premio una consolidación del complemento salarial de alto cargo. El deseo de crear un funcionariado afín ha conducido a la intromisión directa o indirecta de los gobernantes en procesos de selección de funcionarios, influyendo en la convocatoria de plazas, la definición de sus perfiles y temarios e incluso en la composición de los tribunales. Este modo clientelar de entender la Administración, en sí mismo una corrupción, tiene mucho que ver con la corrupción económico-política conocida y con el fallo en los controles para atajarla.

Estos gobernantes de todos los colores políticos, pero sobre todo los que se tildan de liberales, son los que, tras la perversión causada por ellos mismos en la función pública, arremeten contra la tropa funcionarial, sea personal sanitario, docente o puramente administrativo. Si la crisis es general, no es comprensible que se rebaje el sueldo sólo a los funcionarios y, si lo que se quiere es gravar a los que tienen un empleo, debería ser una medida general para todos los que perciben rentas por el trabajo sean de fuente pública o privada. Con todo, lo más sangrante no es el recorte económico en el salario del funcionario, sino el insulto personal a su dignidad. Pretender que trabaje media hora más al día no resuelve ningún problema básico ni ahorra puestos de trabajo, pero sirve para señalarle como persona poco productiva. Reducir los llamados moscosos o días de libre disposición -que nacieron en parte como un complemento salarial en especie ante la pérdida de poder adquisitivo- no alivia en nada a la Administración, ya que jamás se ha contratado a una persona para sustituir a quien disfruta de esos días, pues se reparte el trabajo entre los compañeros. La medida sólo sirve para crispar y desmotivar a un personal que, además de ver cómo se le rebaja su sueldo, tiene que soportar que los gobernantes lo estigmaticen como una carga para salir de la crisis. Pura demagogia para dividir a los paganos. En contraste, los políticos en el poder no renuncian a sus asesores ni a ninguno de sus generosos y múltiples emolumentos y prebendas, que en la mayoría de los casos jamás tendrían ni en la Administración ni en la empresa privada si sólo se valorasen su mérito y capacidad. Y lo grave es que no hay propósito de enmienda. No se engañen, la crisis no ha corregido los malos hábitos; todo lo más, los ha frenado por falta de financiación o, simplemente, ha forzado a practicarlos de manera más discreta.

 













10 d’abril del 2012

NO DISPAREN AL FUNCIONARIO



QUE LES REBAJEN EL SUELDO DIEZ VECES, QUE LES QUITEN LAS PAGAS EXTRAS Y QUE LES PROLONGUEN LA JORNADA, PERO QUE NO LOS FUSILEN AL AMANECER, COMO ACABARÁ PIDIENDO EL GENTÍO

Los funcionarios son esos señores y señoras que un buen día aprobaron una oposición en busca de un empleo estable. Su sueldo era seguro, pero escaso. Es más, cuando estalló ese tsunami de falsa prosperidad y este país se llenó de nuevos ricos, su sueldo, en comparación era claramente una puta mierda. No obstante, la gran ventaja que tenían (esto se valora ahora) era que nadie se metía con ellos; en todo caso, si alguien les señalaba era para compadecerse de su pobreza.
-Mira ese pringao: veinte años en la administración, y gana al mes la cuarta parte de lo que yo saco en mi empresa sólo con las horas extras.
Pero un día la crisis estalló y España, que estaba a punto de adelantar a Francia, según ZP, luego de haber pasado a Italia, empezó a irse al carajo. Resulta que la economía se había basado casi y exclusivamente en una burbuja inmobiliaria que nadie quiso pinchar a tiempo, y, cuando explotó, lanzó de golpe contra las oficinas del INEM a tres millones de parados. La recaudación fiscal cayó en picado y, como al mismo tiempo aquí  se había despilfarrado en obras absurdas lo que no está escrito, corrupciones aparte, la deuda y el déficit se dispararon, se empezó a hablar de quiebra y el gentío volvió la cabeza hacia los culpables de tanta ruina: los jodidos funcionarios, que cada mes se llevan a su casa su sueldo calentito, un sueldo que ahora en comparación con tanto “nimileurista” como hay, es muy apetecible.
“Es que la partida destinada al pago de las nóminas de los empleados públicos no deja de crecer”, protesta el gentío. Y lleva razón: tanto en la administración central como autonómica y en la local, cada día hay más gente colocada a dedo y más asesores. Los funcionarios de carrera, o sea, por oposición, no crecen porque sus bajas ya no se cubren, pero cada vez hay más enchufados.
Los gobernantes lo tienen muy fácil a la hora de estrangular a los funcionarios: el gentío ha sentenciado que hay que ir a por ellos. El gentío no distingue entre el burócrata que no da un palo al agua en su negociado (¿para qué estará la inspección, oyes?) y el médico que no da abasto en urgencias, y los dos son funcionarios. Por eso los empleados públicos lo van a pasar francamente mal en lo que queda de crisis. ¡Les van a recortar hasta la calderilla!
-A ver, usted que tenía diez trienios, a vente euros el trienio, va a pasar a tener cinco, a die euros unidad.
-¿Lo qué?
-Es que Bruselas nos ha dicho que a partir de ahora cada trienio tenga seis años. ¡Todo sea por rebajar el déficit, hombre, no ponga esa cara.
Si por el gentío fuera, incluso habría que fusilar a muchos funcionarios al amanecer, así nos ahorraríamos sus futuras pensiones. Pero tampoco hay que pasarse. A no ser que el déficit se resista.

EDITORIAL DE LA REVISTA “EL JUEVES” del 21 de març de2012 
I així seguim un any desprès !!!!           






23 de gener del 2012

Soc interina !

Un company funcionari m’ha passat la carta i efectivament …m’ha agradat!, és per això que la publico. Comparteixo tot el que diu i poso més llenya al foc afegint-hi una altra circumstància, la d’aquells que no són encara ni funcionaris: L'Olimp dels interins. Aquest col·lectiu és el dels invisibles, son aquells que mai se’n parla i no surten en cap estadística, son els primers a sobrar i son als que sempre es pot estrènyer més la soga. Son aquells a qui es pot fer fora ipso facto i per correu electrònic ja que cap mena d’indemnització els pertoca. I són els que sempre han de donar les gracies per poder estar allà. Ara bé, les baixades salarials i les retallades de drets les tenen a ple dret i fins i tot amplificades.
Gracies Salvador, tenies raó ...m’agrada l’escrit, m'agrada la gent que parla clar i que diu les coses pel seu non: efectivament estem envoltats d'estúpids i fills de puta ! 
_________________________________________________________________
Autor: Maria Piedad Piñera Salmeron

Soy funcionaria

Resulta que en la década prodigiosa del pelotazo, cuando media España se lo llevaba caliente a casa, cuando un encofrador sin estudios se embolsaba tres mil euros, cuando hasta el último garrulo montaba una constructora y en connivencia con un par de concejales se forraba sin cuento, cuando un gañán que no sabía levantar tres ladrillos a derechas se paseaba en Audi, los funcionarios aguantaban y penaban. Nadie se acordaba de ellos. Eran los parias, los que hacían números para cuadrar su hipoteca, hacer la compra en el Carrefour y llegar a fin de mes, porque un nutrido grupo de compatriotas se estaba haciendo de oro inflando el globo de la economía hasta llegar a lo que ahora hemos llegado.

Y ahora que el asunto explota y se viene abajo, la culpa del desmadre es de los funcionarios. Los alcaldes, diputados y senadores que gobiernan la cosa pública a cambio de una buena morterada no son responsables de nada y nos apuntan directamente a nosotros: somos demasiados, hay que ultracongelarnos, somos poco productivos. Los responsables bancarios que prestaron dinero a quienes sabían que no podrían devolverlo tampoco se dan por aludidos. Todos los intermediarios inmobiliarios, especuladores, amigos de alcalde y compañeros de partida de casino del diputado provincial no tenían noticia del asunto. Nosotros sí. Como diría José Mota: Ellos? No. Nosotros? Si. Siendo así que ellos? No. Por tanto, nosotros? Si.

La culpa, según estos preclaros adalides de la estupidez, es del juez, abogado del estado, inspector de hacienda, administrador civil del estado que, en lugar de dedicarse a la especulación inmobiliaria a toca teja, ha estado cinco o seis años recluido en su habitación, pálido como un vampiro, con menos vida social que una rata de laboratorio y tanto sexo como un chotacabras, para preparar unas oposiciones monstruosas y de resultado siempre incierto, precedidas, como no podía ser de otra forma, de otros cinco arduos años de carrera. Del profesor que ha sorteado destinos en pueblos que no aparecen en el mapa para meter en vereda a benjamines que hacen lo que les sale de los genitales porque sus progenitores han abdicado de sus responsabilidades. Del auxiliar administrativo del Estado natural de Écija y destinado en Barcelona que con un sueldo de 1000 euros paga un alquiler mensual de 700 y soporta estoicamente que un taxista que gana 3000 le diga joder, que suerte, funcionario.

La culpa es nuestra. A poco que nos descuidemos nosotros los funcionarios seremos el chivo expiatorio de toda una caterva de inútiles, vividores, mangantes, políticos semianalfabetos, altos cargos de nombramiento digital, truhanes, pícaros, periodistas ganapanes y economistas de a verlas venir que sabían perfectamente que el asunto tarde o temprano tenía que petar, pero que aprovecharon a fondo el momento al grito de mientras dure dura! y que ahora, con esa autoridad que da tener un rostro a prueba de bomba, se pasan al otro lado del río y no sólo tienen recetas para arreglar lo que ellos mismo ayudaron a estropear, sino que, además, han llegado a la conclusión de que los culpables son... tachan...los funcionarios.

Soy funcionaria. Y además bastante recalcitrante: tengo cinco títulos distintos. Ganados compitiendo en buena lid contra miles de candidatos. ¿Y saben qué? No me avergüenzo de nada. No debo nada a nadie (sólo a mi familia, maestros y profesores). No tengo que pedir perdón. No me tocó la lotería. No gané el premio gordo en una tómbola. No me expropiaron una finca. No me nombraron alto cargo, director provincial ni vocal asesor por agitar un carnet político que nunca he tenido.

Aprobé frente a tribunales formados por ceñudos señores a los que no conocía de nada. En buena lid: sin concejal proclive, pariente político, mano protectora ni favor de amigo. Después de muchas noches de desvelos, angustias y desvaríos y con la sola e inestimable compañía de mis santos ovarios. Como tantos y tantos compañeros anónimos repartidos por toda España a los que ahora algunos mendaces quieren convertir, por arte de birli-birloque, en culpables de la crisis.

Amigos funcionarios, estamos rodeados de gente muy tonta y muy hija de puta.

Y a mis amigos interinos, que se pasaron las mismas horas que yo estudiando y a los que no sonrió en ese momento del exámen la fortuna de acertar y aprobar, que Dios los coja confesados porqué van a ser los primeros en caer. (Lease Valencia......... "rebaja del 25% del tiempo y sueldo a los empleados públicos interinos....") de mi cosecha Xavier Cervera.

PD:Si alguien, en cualquier contexto, os reprocha -como es frecuente- vuestra condición de funcionario os propongo el refinado argumento que yo utilizo en estos casos, en memoria del gran Fernando Fernán-Gómez: váyase usted a la mierda, hombre, a la puta mierda.

26 de setembre del 2011

El front patriòtic


Exactament ... jo també ho veig aixi!! Però hauríem de començar a moure'ns ....com pot ser que ens consti tant? no ho entenc, sempre hem estat un poble valent!!

El sobiranisme cívic no esdevindrà sobiranisme polític majoritari fins que no hi hagi una força transversal que es presenti en unes eleccions amb un full de ruta clar cap a l'estat propi. En algun moment, les 900.000 persones que voten en una consulta popular, el milió que es manifesten contra el Tribunal Constitucional espanyol o els milers de seguidors del Barça que van a Wembley arborant una estelada davant les càmeres de tot el món caldrà que votin un moviment independentista a les institucions. La pregunta clau, a la vista dels resultats de les darreres convocatòries electorals, és per què això encara no passa, per què cap partit declaradament independentista no capitalitza aquestes pulsions i per què la majoria de vots van encara a reforçar opcions autonomistes.

Probablement, els partits independentistes són els principals responsables d'aquest desconcert. Com provaré d'exposar tot seguit, bona part de l'absència de suport popular a aquests projectes s'explica, precisament, per la insistència de posar al davant altres missatges ideològics vinculats a l'eix social (“l'esquerra”, “l'anticapitalisme”) que plantejar de manera inequívoca un front patriòtic de conflicte amb Espanya. No cal dir que també influeix en aquesta perplexitat l'evanescència de lideratges que, en només uns mesos, passen d'abjurar d'una força política a després abraçar-la, o a l'inrevés, en maniobres més dirigides a ocupar quotes de poder dins l'autonomisme que a idees clares sobre com avançar cap a la plenitud nacional. En un escenari així no és estrany que l'independentisme polític no aixequi el vol mentre es manté un ampli suport a CiU, que encara conserva la seva credibilitat per a molts sectors sobiranistes i que, al capdavall, ha sabut presentar-se com l'opció del vot útil catalanista per desplaçar un socialisme mesell amb Madrid i còmplice del projecte assimilacionista espanyol. No obstant això, i com ja he reiterat en nombroses ocasions, la credibilitat de CiU com a motor del procés sobiranista té data de caducitat: es podria començar a descrostar a partir de la propera setmana tot depenent de si s'entreveuen o no acords amb el Partit Popular als municipis més poblats del país i a les diputacions.

Com dic, la construcció d'una correspondència entre l'independentisme social i un independentisme polític amb vocació majoritària requereix de la confluència de diverses forces disposades a plantar cara a l'Estat per superar la situació de dominació i d'espoliació fiscal. Un missatge clar que permeti a l'elector saber què vota. Fixem-nos com l'experiència catalana de l'independentisme en aquestes eleccions municipals ha estat exactament la contrària a la viscuda a Euskadi per l'independentisme expressat en Bildu: en aquell país, la marca havia de variar per la pressió legal espanyola, però tothom sabia què votava i el que Bildu significava. A Catalunya, en canvi, poca gent sabia què calia votar per impulsar un procés secessionista inequívoc i coherent. L'experiència de l'engany, de vendre una promesa independentista per després cedir el poder a l'esquerra espanyola, encara era massa recent en l'electorat català.

El front patriòtic que aquí s'entreveu, la crida a teixir complicitats amb tots els agents sobiranistes al marge de les diferències en l'àmbit socioeconòmic, té, doncs, dos grans antagonistes. D'una banda, la idea del front patriòtic s'oposa a plantejaments com el que ha expressat l'encara secretari general d'ERC en funcions, Joan Ridao (com ja també ho havia anunciat Carod-Rovira, que comparteix el principi malgrat la seva baixa de militant), de fer prevaldre una unió de les esquerres catalanes per damunt del missatge independentista. És esgarrifós constatar com els dirigents d'ERC perseveren en els seus errors i com la proposta per la renovació d'un dels partits degans del catalanisme sigui entossudir-se a mantenir l'estratègia que els ha portat a perdre centenars de milers de vots.

En un altre sentit, la gran coalició independentista també aniria en una direcció contrària a l'experiment que va proposar Jordi Portabella per a la seva candidatura a Barcelona: la manipulació de la idea d'unitat per fer surar el projecte individual i parapetar-se eternament en els càrrecs, els sous i les dietes de l'autonomisme. En aquest sentit, per cert, no deixa de ser ofensiu per a l'electorat que, malgrat la desfeta electoral, i al marge de l'evolució d'ERC a partir del congrés de l'octubre, Portabella continuï aferrat quatre anys més a la seva regidoria. Portabella, amb el cinisme habitual al qual ja ens tenen acostumats els representants de la seva formació, renuncia a la cursa pel càrrec orgànic però ni es qüestiona abandonar el càrrec polític remunerat. També provoca una considerable torbació que alguns dels membres de la direcció dimitida d'ERC, entre els quals hi ha el seu president, Joan Puigcercós, ni es plantegin cessar en el càrrec de diputat. Poca renovació es farà amb aquestes hipoteques.

Amb tot, la construcció del front patriòtic haurà d'estar atenta a l'evolució d'aquest partit. En definitiva, caldrà veure si a ERC hi ha una renovació completa de lideratges, de missatges i de projecte polític que permeti reconstruir ponts amb d'altres forces independentistes o si assistirem a la bunquerització dels dirigents actuals amb la seva retòrica de l'aliança de les esquerres (o a un canvi cosmètic sense renovació de fons), cosa que significarà la desintegració d'ERC i la necessitat que el front patriòtic sigui liderat pel sobiranisme emergent de Solidaritat i de les CUP. Esperem que, en qualsevol cas, en la nova organització del moviment d'emancipació nacional acabi prevalent la sensatesa, la generositat, la coherència, el coratge i, en essència, el patriotisme.

Publicat al Diari AVUI el 07/06/11 - Hèctor López Bofill

17 de setembre del 2011

Things That Happen On Internet Every Sixty Seconds

Efectivament, tot va molt ràpid. Pot ser, massa ràpid i tot. 
I em sembla que ja no ho podem pas aturar ....

World Wide Web is growing at rapid pace. On average, more than a billion new pages are added to it every day. To give you an idea of how big world wide web is, our Infographic 60 Seconds will cover some really interesting facts about websites that we use on day-to-day basis.





















Did You Know That - In 60 SECONDS
Search engine Google serves more that 694,445 queries
6,600+ pictures are uploaded on Flickr
600 videos are uploaded on YouTube videos, amounting to 25+ hours of content
695,000 status updates, 79,364 wall posts and 510,040 comments are published on Social Networking site Facebook
70 New domains are registered
168,000,000+ emails are sent
320 new accounts and 98,000 tweets are generated on Social Networking site Twitter
iPhone applications are downloaded more than13,000 times
20,000 new posts are published on Micro-blogging platform tumbler
Popular web browser FireFox is downloaded more than 1700 times
Popular blogging platform Wordpress is downloaded more than 50 times
WordPress Plugins aredownloaded more than 125 times
100 accounts are created on professional networking site LinkedIn
40 new Questions are asked on YahooAnswers.com
100+ questions are asked on Answers.com
1 new article is published on Associated Content, the world’s largest source of community-created content
1 new definition is added on UrbanDictionary.com
1,200+ new ads are created on Craigslist
370,000+ minutes of voice calls done by Skype users
13,000+ hours of music streaming is done by personalized Internet radio provider Pandora
1,600+ reads are made on Scribd, the largest social reading publishing company

Infographic by- Shanghai Web Designers
http://www.go-gulf.com/blog/ 

2 de setembre del 2011

Petit i personal homenatge a l’Heribert Barrera

Aquest es el meu petit i personal homenatge a l’Heribert Barrera. Quan era petita, el meu padrí, d’Esquerra Republicana de tota la vida, ja em parlava d’ell, i sempre ho va fer amb admiració i respecte, és per això que jo sempre l’he vist amb ulls d’estima i deferència. Després, amb els anys, he continuat a admirar el seu compromís pel nostre país i apreciar les seves idees, d'alguna manera li hauríem de donar les gràcies. I sempre més m’ha recordat al meu padrí.



Carta a Heribert Barrera: Obrint pas de l'ALBERT OM i publicada al diari ARA.

Molt honorable expresident del Parlament,

Ja veu que últimament muntem una festa cada vegada que algú s'apunta a l'independentisme. Però aviat també haurem de fer un homenatge als que heu dedicat tota la vida a lluitar per aquestes idees.

Que té molt valor, això. Haver obert camí i haver-vos-hi mantingut fidels. Haver persistit en moments difícils, quan per ser independentista t'assenyalaven, t'estigmatitzaven i et ridiculitzaven alguns dels mateixos que, amb el pas dels anys, han acabat abraçant aquelles idees que van combatre durant tant temps.

Vostè i molts altres com vostè s'havien sentit dir que el seu pensament era un pecat de joventut o una cosa d'avis nostàlgics que repapiejaven. Alguns dels que els criticaven ara corren a votar a la consulta independentista de demà a Barcelona, no fos cas que quedessin despenjats d'aquesta onada positiva a favor del dret a decidir.

I és veritat que tots tenim dret a canviar d'opinió, però també és cert que és més fàcil aixecar la bandera del sobiranisme ara que no pas fa trenta anys. Fins i tot personatges que compartien aquestes idees no gosaven expressar-les en públic, no s'atrevien a sortir de l'armari.

Aquí no es tracta de beatificar ningú. Hi ha molt poca gent que tingui trajectòries immaculades. La seva tampoc ho deu ser. Té llums i ombres. Només es tracta de reconèixer que si uns hem pogut pujar a aquest tren en marxa és perquè uns altres el van engegar. I si vostès no es pengen la medalla, si vostès no aixequen el dit -"Ei, que nosaltres ja ho dèiem fa temps"-, algú altre els l'ha de penjar, aquesta medalla.

Ara que finalment el sobiranisme és una opció central en la política catalana, molts de vostès, per qüestions d'edat o de circumstàncies polítiques diverses, ja estan fora de joc. Per això es mereixen un reconeixement. Perquè com ha passat a tants països, estic convençut que la sobirania l'acabaran gestionant els que no hi creien. Els mateixos que encara es resisteixen a apuntar-s'hi i fan un intent desesperat per salvar vés a saber què posant els fonaments de la futura Santa Aliança CiU-PP.

Arribarà un dia que algú serà l'últim de pujar a aquest tren. El rebrem emocionats. Els últims són els més llestos i sempre acaben sent els primers. Però, mentrestant, un respecte per als que com vostè no n'han baixat mai.

P.D. Li he escrit aquesta carta a vostè, però els destinataris haurien pogut ser molts altres. Suposo que hi ha influït la seva edat –a punt de fer els 94– i les seves paraules al vídeo d'Òmnium abans de la manifestació´ del 10 de juliol: "Tenim pressa, molta pressa".

12 de juliol del 2011

Cartes (potser publicades) al diari EL MUNDO

No sé quan van ser escrites, ni l'una ni l'altra, ni s i mai han estat publicades ... però és per rememorar-les ... aquí les deixo anar ... 
Les gràcies,  IMMENSES, al Jordi NET. 


Vaderribas va escriure  una carta al Diari EL MUNDO contra Catalunya i els catalans... I li han respost...

CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA AL MUNDO:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna.. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se  precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un  rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre  timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en  todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el  primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se  mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá  más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando  momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una  banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el  "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el  dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad , sean los  propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo  previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la  nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus  líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán  elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe  estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va  a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre  dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya  sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les  tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío,  nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el  norte.

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un  poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran  narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas  semanas.


RESPOSTA A LA CARTA DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:

Apreciado Sr.Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes  prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna.  Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura  y desfachatez me va como anillo al dedo. La gente como usted y los  de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de  ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios  y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.

Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería  ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de  sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la  época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda.  Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los  españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como  nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta  el 1412, cuando  desgraciadamente se
extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aagonés, Martí L'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que  veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país  para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa ). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían  (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni  los judíos.

Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron  ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la  contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse  las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a  los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado  una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de  sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran  una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos  medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces  pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.

Han pasado  casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con  nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros  imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos  parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos,  pero nunca lo podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su  grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los  Etarras.

*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El  Perejil, ¡machotes!. Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.

Som i Serem!
Jordi  Net

Visca Catalunya!!!

Valderribas, váyase