POBRES I MISERABLES, POLÍTICS i XARLATANS

Tinc alguns amics que es dediquen a la cosa publica, i en conec d’altres que només fan política. En aquesta societat nostra, tan progressista, malalta de tanta hipocresia i vanitat i enverinada de mandat, resulta més fàcil calumniar allò que no es vol entendre que escoltar. Identificareu aquesta mena de polítics, perquè són completament sords, els agrada molt dissertar però han perdut la facultat d’escoltar, només se senten a si mateixos i entre ells fan pinya, tant és que les coses no es facin bé, la qüestió és no mossegar als seus parells. L’argumentació sempre ha estat una destresa complicada,  però  en els temps actuals s’ha transformat en un art enganyós i mesquí, els sofistes més preats és quedarien minsos.

Quan algú es queixa reiteradament, és per alguna raó i quan aquest algú es converteix en milers, segur que hi ha una bona raó, com a mínim una raó suficient per ser escoltats abans que jutjats i sentenciats. Es clar que si fem cas de la demagògia política, ens diran que les masses son estúpides i fins i tot, a judici de qui te la raó inapel·lable,  poden arribar a ser miserables; perquè sembla ser que qui es queixa no te cap dret, sempre es queixa de vici. Els que fan política, tenen l’autentica raó absoluta, ja no necessiten atendre res, entre ells es raspallen per conservar-se, i això és suficient, deu ser el que importa.

Ens trobem amb una Barcelona, bruta, trencada, que fa pudor, amb poques zones infantils en condicions, gairebé sense verd, plena de ciment, amb moltes desigualtats i moltes necessitats, val a dir que en uns barris més que en d’altres; però per als que es delecten utilitzant el discurs fàcil només interessen certs barris i certs problemes socials, no pas tots.  El consistori, amb la  seva política figuradament d’esquerra, només encobreix els problemes, els desplaça quan molesten i els  llega als barris de segona fila, aquells que no son tant bonics, aquells on hi ha poca zona verda, aquells que no tenen cap zona infantil en condicions, aquells on hi ha poca vigilància, aquells que no són importants, aquells on mai s’escolta al veïns perquè mai tenen raó. Els nostres representants municipals, ens diuen que a Barcelona tots som igual i que tots tenim els mateixos drets. Menys xerrameca i més feina! Com diu una de les bestioles de la granja d’Orwell, aquí tots som igual, però els uns més que els altres.

Carta al diari 20 minuts el 26/10/2005 en resposta al Sr. Pallarès i el seu article, publicat en aquest mateix diari, en referència a la queixa veïnal del Barri de Navas de Barcelona sobre els inconvenients  generats pel menjador social.