PLEGO!

Avui he viscut una d’aquelles situacions que per estranyes i amoïnadores, fan que pensi en els signes. Els observo molt els senyals, m’agrada aturar-m’hi i donar-hi tombs mentals, sempre en trec alguna indicació, és el meu 6è sentit que m’escorta i enfoteu-vos-en del meu sentit afegit!!!

M’he sentit figuradament encarcerada i fora de lloc. Escoltava el que em volien dir, donant tombarelles a les paraules perquè no sabien com deixar anar l’arenga, que preveien no m’agradaria gens perquè ja fa dies que les coses no van com haurien d’anar. L’una fins i tot ha marxat, continuo amb aquest mal vici de deixar anar el que penso, deu ser per això què hi ha gent que em tem, però sóc bona persona i elles ho saben.

La qüestió és que tot i la incomoditat de la conversa i el lloc inapropiat, se m’ha anat obrint la perspicàcia i m’ha vingut el pensament que jo allà, ara ja hi sobro. No m'agrada sentir-me al marge, quan sóc a dins hi sóc en cor i ànima. A més a més, marxo amb la tranquil·litat i el gustet de sentir que ja no hi faig cap falta, que la cosa ja rutlla i ja faig més nosa que servei. El que havia anat a fer ja està fet.

M’havia proposat una estada temporal (maleïda ordenació racional) per engegar la cosa i aquesta ja fa dies que flueix. Doncs arriba la prèvia, la decisió ja està presa, irremissible i ferma. Tot inici té un final i tot projecte s’ha de ventilar renovant-se de tant en quant.

Vaig cap a un altre indret, i no hi ha més. El cor em mana i sempre li faig cas, ha arribat l’hora.

Adéu siau!