Acabo d’assabentar-me’n i de manera inqüestionable, conèixer una perfídia és trist. Una companya a qui creia companya si més no, resulta que no ho és. I me l’havia cregut, i ves que ja porto uns quants tres fotuts, però m’ha donat gat per llebre. M’he equivocat una vegada més. Ella sempre paladí de consciencies socials i lluitadora incansable, sempre posicionada en el suport i la defensa, sempre a punt per a fer un cafè, llàstima de tot aquest temps jugant a dues bandes, això els honestos no ho fan.
Malament, trist i patètic, és l’habitual ens els mediocres d’esperit, i jo sense adonar-me’n. Donar cresta per ballesta i fer veure que hi ha respecte, aquesta ha estat l’ensarronada i la meva intuïció s’ha embolicat i me l’he fotut endinyada. Quina enxampada nena, no t'ho creuries mai però aquestes coses passen. Tard o d'hora, sempre passen. Bé, ja sé de quin peu calces i tu no me la fotràs pas més.
Vaig empassant, sí, estic dolguda, però la culpa és meva.
Adéu Inma, oblidada quedes, fes tu el mateix. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada