Una majoria absoluta és oligarquia o autocràcia de partit?

Em faig gran i amb el pas del temps, en certs aspectes em noto més intransigent i no és pas que m’agradi.

Tot va començar amb una frase innocent i exultant per l’alegria de la majoria absoluta de la dreta espanyola, en les eleccions del 20N. I a mi ja se’m va girar una de les neurones, i es va col·locar malament. Vaig decidir no entrar al debat, em conec!

I la cosa va derivar amb una espècie de lliçó sobre la noblesa de les dretes espanyolistes, el respecte i la necessitat d’escombrar tòpics, n’hi ha que ja estan tips que els hi faltem al respecte considerant a la dreta espanyola de feixista i franquista. Jo no en sé de política ni m’interessa gens, però m’agrada la història i tinc dos ulls, dues orelles i 4 neurones i una mica de memòria.

I allà se’m va girar l’altra, ja en tenia dues de tombades. I eren les dues de poble. A partir d’aquí ja no hi veia amb els mateixos ulls, només llegia a una jove assalariada votant de la dreta espanyolista, exigint desvincular al seu partit del feixisme, fet que em resulta del tot impossible. Penso en un cop d’estat, en una guerra civil amb mig milió de persones mortes, penso en la postguerra i tota la neteja que es va fer passant factura ideològica i assassinant i miro als d’ara i penso que mai han acceptat reconèixer el cop d’estat, ni la legitimat del govern democràtic d’aleshores ni la infàmia del dictador assassí, que no accepten les lleis aprovades per un parlament sobirà i van pel tot el territori espanyol recollint signatures en contra i sembrant odi, que són capaços de mentir conscientment en una situació de tragèdia, etc. I jo a aquests no els hi puc assignar l’adjectiu de demòcrates ni amb les dues neurones que em queden banyant-se en cervesa.

La història no és un estereotip del passat ni és cap tòpic, el que va ser, va ser i el que és, ÉS. Si no ens agrada el que som, ho podem canviar però no si val a dir que som el que no som. Les coses es demostren amb fets i els fets són ben senzills i clars. Ser demòcrata hauria de ser equivalent a respectar i acceptar la opinió dels que no pensen igual sense sentir-se ofesos, a respectar i acceptar el dret a exposar lliurement les idees d’una mateixa o de tot un poble i acatar-les, si aquest és en majoria.

Bon vent i a patir una temporadeta !!
Per cert, demano disculpes per endavant si he pogut ofendre amb el meu ideari eixelebrat, això no és personal només sóc franca i tots sabeu que el que jo pensi només importa als meus.